En el anterior post hablaba sobre las hormonas que uno imagina consecuencia del acto de dibujar del natural.El momento (necesariamente rápido) en que uno abre el cuaderno para dibujar abre también un paréntesis en el fluído temporal de la realidad para, mediante la atención, fijar la experiencia visual de unos instantes determinados en un código de manchas, colores, tonos y líneas.
Además son muy libres porque uno no debe crear más canon que esa intensidad en la mirada, ya que la única intención de las imágenes que suelo tener en estos cuadernos es la retención física de la huella de una experiencia visual.
No tienen que contar nada, no tienen nada que descubrir o con que sorprender en la plástica, la gráfica o la narrativa... no tienen porqué contener idea alguna más que el puro ejercicio de atención que fija la imagen en el papel y - me parece- la experiencia en la memoria con mucha mayor precisión que la simple contemplación.
Estas son cinco más de las páginas del cuaderno de este verano. Todas de las islas jónicas, en Grecia, excepto la del bar, que es medio apunte del patio de entrada al bar Vitelli de Savoca, en Sicilia, el mismo bar en el que Al Pacino se sentó llamándose Michael Corleone para pedir la mano de la hija del dueño, Apolonia, en El Padrino I.
Con esto acaban las imágenes del verano... porque el verano en sí mismo hace ya algo que acabó.
Como con todo lo que empieza, que pasa eso: que se acaba.
Es solo cuestión de tiempo.
5 comentarios:
Ei Pep, acabo de veure aquests dos últims posts amb les teves aquarel·les de viatges. M'agraden. I m'agrada veure com resolts les formes que veus sense ser mimétic...mmm...interessant i maco. La veritat, és que tens una aquarel·la que té rotllo J. Mir, no? És molt maca. Em refereixo a l'aquarel·la que fas des del mar veient-se un tros de roca o muntanya amb uns tronges a mà dreta i uns blaus potents a mà esquerra... Molt maco...
Apali, ciao!
Teo.
Ja m'agradaria a mi tenir un rotllo Mir! Era molt pintor, i tot i que no en sóc un gran fan el tinc per un gran pintor, aparentement molt fàcil.
El rotllo pot ser el tema, o pot ser saturar el color, exaltar-lo... i pot ser també que Mir estigui allà en les referències inconscients, en el rerefons de la retina...
Només que si n'hagués de triar una, de referència, preferiria tenir al Hockney que al Mir, em sembla...
Amb tots els meus respectes i salvant les enormes distàncies, Hockney em conmou, m'interpela i m'emociona molt més...
Però bé pot ser també que pensant en Hockney m'acosti cap a Mir... pot ser que per la pressa per acabar i entrar en el que acabava de dibuixar em tirés cap al que m'és aparentment més fàcil...
Vés a saber!
Salut!
I gràcies!
Que bonitos dibujos, Pep.
Y que envidia...
Aparte de ser el peor caricaturista del hemisferio occidental, lo de hacer dibujos del natural es otra de las cosas que prefiero no hacer.
Vistos los resultados.
Que envidia, vaya...
Un abrazo.
I ho va fer amb tots els respectes, per que no volia ofendre a aquell home aparentant que només volia un rollo d'estiu barato amb la seva filla. En Michael estava realment copsat.
Ningú ha comentat res d'aquesta imatge i té una simbologia brutal. És enorme que estiguéssis assegut allà.
Aquest dibuix el tens enganxat a una llibreta, oi?
M'ha agradat molt el teu blog. Crec que sí és interssant (sobre els teus dubtes de si fer-ho) i la prova està en que et segueix molta gent.
Una abraçada,
Miquel (The Killer) Cazaña
Publicar un comentario